Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.
Es fa dir Pantera negra. És un vell guerriller que degut a l’edat ha abandonat les armes i la vida a la selva. Enorme, seriós i molt sobri aquest home d’ètnia Diola, porta una ploma vermella al cap la primera vegada que el trobo. “Això només ho duem els combatents.” La Pantera acaba d’assistir a una Assemblea del MFDC, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Una trentena de persones, avis i joves, han discutit i compartit opinions sobre com mantenir la flama de l’independència viva i com reunificar les diferents faccions del moviment. És un moment clau. Les negociacions podrien obrir-se aviat. El canvi de govern a Dakar ha promès una gestió diferent d’aquest conflicte enclavat.
La Casamance és un territori amb una composició ètnica i religiosa complexe. A diferència de Senegal, els colons francesos només van poder-hi establir una base comercial amb accès marítim a la capital per assegurar l’intercanvi econòmic i no van arribar mai a controlar el territori. Encaixat a la confederació del Senegal i Mali al moment de l’emancipació de la metròpolis francesa, fa 53 anys, la promesa d’independència per part del primer president del Senegal alimenta els mites fundadors del moviment i plana en la memòria col·lectiva. Amb milers de víctimes dels dos bàndols, desplaçats i refugiats a les fronteres dels països veïns, aquest conflicte mal gestionat i silenciat pel govern central de Dakar és ja un dels més antics del continent africà.
El conflicte militar va esclatar a l’any 1982, després de la repressió desproporcionada d’una manifestació pacífica a Ziguinchor, la capital. La Pantera Negra hi va participar i com molt d’altres, va decidir refugiar-se a la selva. “A l’inici no teníem armes. Una sola carabina. Ens vam confeccionar arcs i bastons per defensar-nos.” Cada intent de tornar a casa estava amenaçat per les represàlies de l’exèrcit senegalès als membres de la seva família. “Veus això?” em senyala el cap. “Els militars em van atrapar una vegada i em ruixar amb benzina el cabell i me’l van cremar. Jo portava rastes. No ens tallàvem el cabell en aquella època i era fàcil identificar-nos.” M’ensenya una cremada al cap i dues marques als turmells. “Em van penjar hores per treure’m informació i per fer-me oblidar la lluita”.
Amb pocs diners a la butxaca i sense fills, aquest avi comparteix habitació amb dues nebodes en un barri popular de Ziguinchor. Algunes ampolles amb pocions, herbes i ungüents a la seva humil estança el delaten. Aquest animista exerceix la medicina tradicional aplicant coneixements ancestrals naturals per guarir persones. “Em pots fer una foto de la família?” Somric. Fet! La Pantera Negra es perd dins del seu pensament. “A vegades em sento nostàlgic dels anys de combat. Jo estic aquí, a la ciutat, però el meu esperit està a la selva. Els anys de combat i saber que els companys segueixen allà, no em deixaran descansar fins que obtinguem l’independència.”
