“La llista està oberta per aquells que vulguin agafar les armes i defensar la pàtria. Tots els malians, tots els amics del Nord, han de venir. Hem d’alliberar el Nord! » crida un jove al centre de Bamako. Una cinquantena de persones han tallat el trànsit al carrer que condueix a la plaça de la Torre d’Àfrica i animen als ciutadans a allistar-se per evitar que aquest país de l’Àfrica Occidental es trenqui en dos.
Tot i la por a represàlies pels militars que han fet un cop d’estat el 22 de Març, els ciutadans malíans criden a la mobilització després que el Moviment Nacional de Lliberació de l’Azawad (MNLA) ha proclamat unilateralment la independència d’una bona porció de país. Però ara per ara, pocs saben què passa realment en aquest enorme territori que els joves a Bamako diuen Nord-Mali.
Més gran que França i Bèlgica unides, l’Azawad o el Nord-Mali forma part del territori dels Touaregs, una ètnia d’origen nòmada lligada al desert que viu entre Mali, Líbia, Níger i Algèria. El Sàhara i el Sahel són territoris austers, durs, monòtons, poc poblats, però la pàtria d’una nació que busca el seu nord polític des de fa més de 40 anys. Dins de la Republica de Mali comparteixen aquest espai amb les ètnies sedentàries com els Sorai o els Soninké des de fa centenars d’anys. Però avui, el que passa a Mali, té poc a veure amb l”independentisme tot i que a molts ens agradaria pensar.
Dos autobusos carregats fins a la bandera acaben d’arribar a l’estació de Binke, a Bamako. Homes, dones i criatures fugen del terror que regna en aquest enorme espai geogràfic. Gao, Toumbouctou i Kali, les principals ciutats del Nord-Mali han estat preses pels que ells anomenen “els barbuts”. Homes armats que volen imposar la xaria, la llei islàmica, en tot el territori “alliberat”. I ja no són només els touaregs malís, sinó combatents vinguts dels països veïns i ben equipats després de la caiguda de Gadafi a Libia. Es desplacen amb 4X4 armats fins les dents, saquejant el que troben al seu pas, i expliquen a la població les noves regles de joc.
“No queda res a Gao. Han robat el que hi havia a les botigues, als hospitals, a les farmàcies… Aviat no hi haurà res per menjar.” De la cinquantena que acaben d’arribar a Binke, pocs volen parlar. Capcots, amb molts farcells, pocs diners a les butxaca, els més afortunats busquen refugi a casa dels familiars a la capital. Demà si tot va bé, nous busos arribaran a la capital. I molt lluny de Bamako, camps de refugiats a Níger i a Mauritània són plens també des de fa setmanes.
Tot i la confusió que aixequen tots els conflictes, la dificultat de saber qui és qui i l’enorme distància que separa Bamako del Nord-Mali, la independència dels Touaregs sembla un pas en fals. L’aliança del MNLA amb grups islamistes vinculats a Al Qaeda no augura res de bo. I tot i que m’agradaria equivocar-me, sembla que aquest pobre país amb 15 milions d’habitants i pocs recursos naturals patirà llargament un nou episodi de la guerra contra l’extremisme islàmic.
