Els habitants de Gao, la ciutat més gran del Nord Mali, han resistit a la llei imposada pels rebels tuaregs del MNLA i després pels grups d’islamistes armats. Durant 10 difícils mesos la població ha plantat cara a les agressions gràcies a una forta mobilització. Alliberada el 27 de Gener és avui sota el control dels exèrcits de Mali, Niger i França.
“Jo no tinc por. L’exèrcit està amb nosaltres”. M’explica Abdoulaye, un adolescent en una improvisada barricada a l’entrada del mercat de Gao el 22 de Febrer. Amb un matxet a les mans i un telèfon a l’altra, patrulla el mercat per evitar robatoris. Un company seu acaba de llençar una pedra a uns nens que corrien pels carrerons estrets encara fumejant. “Aquí només vénen badocs o lladres. No hi ha res a fer aquí!” Els dos porten una insígnia a la solapa de la samarreta. Son les patrulles de Gao. I si tenen un problema, truquen a l’exèrcit.
Gao comptava amb 80.000 habitants abans de que el conflicte esclatés. Els seus habitants van repudiar els independentistes tuaregs del MNLA per la seva violència i pillatges i van acollir com un mal menor els membres de MUJAO i AQMI. Fins que l’aplicació d’una mal anomenada “xària”, va fer insuportable la situació. Tot i el risc, els habitants es manifestaven i plantaven cara a les agressions de la policia islàmica. Càstigs a fuetades, talls de mans, pallisses, obligació de cobrir integralment les dones, prohibició d’escoltar música o fumar una cigarreta, violacions i matrimonis forçats… la llista de barbaritats és llarga en una ciutat on la plaça de l’Independència va passar a anomenar-se plaça de la “xària”.
Fa 2 dies dels combats que han arrasat el centre. El mercat de fruites esta reduït a cendres. Un helicòpter francès va recolzar el caòtic assalt malí per reduir a una desena d’islamistes parapetats a edificis públics. L’ajuntament, el palau de justícia i el mercat han quedat molt tocats. Han trobat 6 cossos, un d’ells s’ha fet esclatar un cinturó d’explosius. És el segon suicida d’aquesta guerra, els dos s’han inmolat a Gao. Aquí en diuen la guerra asimètrica: sense un front clar, tots els civils poden passar per víctimes i agressors. Els jihadistes s’han fos entre la població i el perill pot arribar de qualsevol lloc en qualsevol moment.
Una mobilització vertebrada per la radio local
“Els pillatges van fer impossible cap activitat dels metges a l’hospital. Va haver-hi un dia que una dona desatesa va donar llum al mig de carrer. Nosaltres vam demanar a la població de tornar el material de l’hospital.” M’explica amb orgull Soumaila Maîga, el director de Radio Koima. Tres treballadors d’aquesta humil radio comunitària van organitzar una veritable resistència a les ones.
Les patrulles de Gao són també un producte radiofònic. Dins del butlletí d’informació local diari van demanar als joves d’assegurar la seguretat dels béns de les famílies que fugien. “Ho deien amb songhai (una de les llengües locals) per passar discretament el missatge i que els estrangers no ho entenguessin. Com que hi havia una força que no sabien mesurar…” m’explica Oumar, un altre jove patrulla del barri del Château. Fills de botiguers, de funcionaris, de religiosos, estudiants d’institut… s’organitzen per barris, tenen representants i fan reunions regulars. Alguns diuen que són 4.000, jo no crec que arrivin als 200.
El 107.1 FM va ser forçat al silenci al cinquè mes de l’ocupació. Malick Aliou Maiga, el cap de redacció, assaltat i apallissat als locals de la ràdio, va haver de fugir a Níger. El director, m’explica que tot i que les coses han canviat amb la presència de l’exèrcit malí, la ràdio ha de jugar ara un paper clau. “Avui, el que demanem és la reconciliació. Cal evitar represàlies contra la població tuareg, a restar units contra aquells que han portat els problemes a casa nostra i a delatar els còmplices.”
El mateix missatge enviava l’alcalde Diallo, però amb resultat visiblement diferent. En una reunió organitzada per l’equip de comunicació de l’exèrcit francès amb els responsables de cada barri amenaçava: “Si els caps del barri no delaten els còmplices, seran ells còmplices també.” Les amenaces no van ser ben rebudes. Diallo va abandonar la ciutat la primera setmana de l’ocupació i 24 hores després de la nova crida, tornava a envolar-se a Niamey, Níger. Ningú no va saber dir-me ni el motiu ni la durada de l’absència.
Cap activitat sense seguretat
Abdoulaye i el seu company de patrulla m’acompanyen a una botigueta oberta. Tot i ser dia de mercat, és l’única de les més de 150 amb els porticons oberts. Una desena de comerciants discuteixen a la porta tot preparant té. Ofereixen una tassa als joves. L’exèrcit encara no permet obrir. “Ja voldríem nosaltres, però no és segur. No sabem si hi ha mines encara”, m’explicava Coulibaly, un dels botiguers. Cap especialista per tractar les mines en l’exèrcit malí, ni cap material militar adequat per afrontar la situació. L’exèrcit ha acordonat una part del mercat i espera l’equip de deminatge francès. El botiguer m’ofereix ara el té a mi. “N’estem orgullosos de la feina que fan els joves patrulles. Sense ells no quedaria res dempeus.” Amb la seguretat i la pau vindrà una difícil etapa de reconciliació i segurament, els joves patrulles seran un element essencial pel nou ordre a Gao i a tota la regió.
