“Fa 15 dies que no tenim aigua!” em criden desenes de dones del barri de Parcelles, al nord de la ciutat. Nens, nenes, dones i criades tenen posades en filera centenars de cubells, palanganes, bidons i garrafes buides esperant el seu torn per omplir-les. La capital de Senegal, ciutat habituada a talls tan d’electricitat com de subministrament d’aigua, pateix una penúria d’aigua severa. Fa dues setmanes, una pana important de l’únic aprovisonament a 200 quilòmetres de l’aglomeració urbana ha alterat el ritme a tothom.
“No podem anar a treballar, no podem rentar-nos i les cases estan brutes” es queixa un veí nigerià mentres em fa pujar al seu pis per ensenyar-m’ho. A la cuina s’amunteguen piles de plats bruts i l’oloreta arriba fins al replà. Però els dakarois s’organitzen. En alguns barris i mercats ja aprovitàven l’aigua del mantell frèatic. Fora del control sanitari i pecuniari de la SDE, la companyia de l’aigua, hi ha gent que utilitzava regularment el líquid que circula al subsòl d’una manera habitual.
“Gratuitament!” em repeteix Mamadou mentre organitza l’entrada al pati de casa seva. “Hem donat accès al pati des de fa una desena de dies. Ningú cotitza res, però ho hem limitat a un bidó per persona.” Una fila de sorolloses dones s’agrupen a partir de les 7h del matí a la porta d’aquest baixos del barri de Yoff. L’escena es repeteix infinitament a tota la ciutat. En un altre cantonada del mateix barri, trobo uns operaris de la companyia de l’aigua cavant enmig del carrer. Amb cares de poc amics em diuen que “ho fem per ajudar als veïns”. Ningú els ha autoritzat, però estan cavant fins accedir a la canonada i poder instal·lar-hi una tub i una aixeta.
I els centres sanitaris? “L’Estat ens ha posat al servei els bombers. Tenim un dipòsit de reserva i vénen a omplir-lo cada dos dies amb un camió. Oi que està net?” m’explica Anta, metge en cap d’un centre de salut. Em recorda els perills d’utilizar aigues no controlades que fàcilment es poden barrejar amb les fosses assèptiques de les cases. Les pastilles per potabilitzar l’aigua també s’han acabat a les farmàcies. Els més atrevits criden als veïns a alguns metres de les ones com si haguessin trobat or entre la sorra. A la platja de Camberène hi ha aigua dolça a pocs metres de terra. “No és salada i té bon color. Per rentar-nos ja ens va bé, però jo no aconsello a ningú de veure-la.” m’explica Ndoye, un jove musculat pala en mà.
El temor a epidèmies creix. Les altes temperatures d’aquesta època, el descontrol sanitari d’aquestes aigües freàtiques pot posar malalt a més d’un. “Esperem recuperar la normalitat en alguns dies”, deia la flamant primera ministre ja fa 10 dies mentre recomanava a les families de fer provisions. D’altra banda, el president Macky Sall, s’afanava a tornar més aviat del previst d’un viatge als Estats Units per calmar els ànims i els esperits més incendiaris. (Des)esperem doncs per veure un rajolí d’aigua sortir de les aixetes ben aviat, sinó, aquesta aglomeració de 3 milions de persones (pacients i bastant organitzats!) semblarà ben aviat un gruyère.
