M’envien a cobrir una historia sobre l’ebola a Costa d’Ivori. Avió, 10h de bus i diluvis regulars per arribar a una frontera tancada des del cap de setmana passat. 48 h després d’aterrar en aquest paratge, un cas apareix al barri del costat de casa. A Dakar, un jove guineà ha estat ingressat a l’Hospital del barri de Fann. Ni idea que senten els veïns. Suposo, com aquí, aterrits. Creuem els dits.
Aterrat a l’aeroport d’Abidjan, una pistola tèrmica t’apunta el cap. Temperatura correcte abans de passar la targeta sanitària i el control de passaports. Alguns pòster anuncien els símptomes de l’ebola als viatgers i tothom que treballa aquí sembla estar al corrent del risc. Puc atrapar un diari humorístic a la cua d’espera. A la portada: “Preferim el VIH a l’ebola: almenys mata a poc a poc.” Ara per ara, aquest país no ha estat tocat encara per l’epidèmia. Sentit de l’humor no en falta per una epidèmia que ja ha matat a més de 1500 persones a l’Àfrica de l’Oest. El passat Abril, a Libèria, el hit musical era “Ebola is in Town”. Avui ningú fa broma als carrers de Monrovia.
Costa d’Ivori limita amb Guinea Conakry i Liberia. Els 1300 km de fronteres terrestres, frondosos boscos tropicals, estan oficialment tancats des de fa una setmana. Tot i que l’OMS i ONGs com Metges Sense Fronteres han criticat durament aquesta mesura presa per diferents països de la regió, sembla que almenys els d’Abidjan han fet els deures a casa seva. No hi ha vols ni a Libèria, ni a Sierra Leona ni a Conakry, però les autoritats sanitàries i la població està ben informada.
A la regió de Tonkpi, a l’oest del país fronterer amb Guinea i Libèria, ningú no es dona la mà. “En saludem per Bluetooth!” em crida un jove a Man, la capital. Tampoc he pogut trobar venedors de carn del bosc. Ni ratpenats ni micos a les barbacoes del mercat. “Tothom esta espantat, però coneixen les regles i els perills” m’explica Rosine, la propietària d’un petit cafè.“Ens rentem les mans sovint i tenim lleixiu per desinfectar totes les eines de treball.” L’atmosfera però, és pesada i poc animada per ser un mercat important.
El doctor Seydou Doumbia, responsable del Ministeri de Salut a la regió, explica que des de finals d’Abril es fan reunions diàries per millorar el dispositiu sanitari i la prevenció. Està satisfet que la gent tingui por ja que les mesures de prevenció i de comunicació funcionen. “Mai s’està suficientment preparat, però intentem fer-ho el millor possible. És importantíssim detectar el primer cas, desprès tot es complica molt més. Si apareix un primer malalt, sabrem com gestionar-ho.” Als centres de salut es fan simulacions regulars “com qui s’entrena a futbol” i tenen els kits (vestimenta i material per desinfectar) a punt. N’he pogut veure 100 a l’Hospital Regional, el doble dels que hi havia previst per tot el Senegal fa una setmana.
A Sipilou, un dels check points de la frontera entre Guinea i Costa de Marfil un fi tronc de bambú enmig de la carretera de muntanya, marca el límit del territori. Vigilat per un grupet de militars avorrits, 3 metges vestits d’un blanc impecable i alguns camions bloquejats, el silenci s’imposa. Poc motivats, els conductors sorpresos per la mesura no tenen ganes de xerrar. Ens permeten donar un cop d’ull al petit kilòmetre en comú entre els dos Estats. Estranyament, creuem dones i algun nen que carreguen fruites i verdures. Un militar ens explica que van a conrear l’hort, que per molts habitants queden de l’altre costat de la frontera. Com arreu del continent, les fronteres traçades amb un cartabons europeus són poroses.
De tornada a Dakar, m’encantaria trobar-me amb el mateix dispositiu que a l’aeroport d Abidjan. Unes autoritats que passin missatges a la radio, a la TV i que enviïn regularment missatges tranquil.litzadors per telèfon a la població. Molt em temo que no serà així, i que el govern senegalès anirà de cul per trobar seguir el rastre d’aquest jove guineà que ha creuat el país per arribar a un hospital de la capital esperant trobar un remei. La frontera també estava tancada des de fa una setmana. Creuem els dits.
