Et voilà…! Aquesta va ser l’última entrevista! Blaise Compaoré, president de Burkina, responia a les preguntes de BBC fa únicament 6 dies. A mi, darrera la camera i l’ordinador, Blaise em va semblar aliè a allò que es coïa als carrers de la capital. “Aliats? Per que en necessito? La modificació a la Constitució la pot fer el president tot sol”.
Luxes a cals Compaoré
L’entrevista de ràdio, de la que podeu veure un curtíssim extret aquí, va acabar amb l’equip de protocol convidant-nos a esmorzar. Cafè i piti per a mi, d’altres col·legues van optar per una copa de xampany francès. Que no faltin els luxes a cals Compaoré! Ivori, pells i mobles daurats sobre un terra de marbre impecable. Tot plegat massa grotesc pel meu gust.
Baise Compaoré va arribar al poder fa 27 anys a Burkina Faso, un petit país de tonalitats marronoses i ocres, encaixat a l’Africa de l’Oest i sense sortida al mar. Gràcies a un cop d’Estat i l’assassinat del seu amic i col·lega de caserna, Thomas Sankara, es va desfer de la temptació del Comunisme durant la Guerra Freda, tots els països del continent es posicionaven a un bàndol o un altre. Compaoré va allunyar-se dels camí d’esquerres traçat pel Panafricanista Sankara i va seguir, entre d’altres, les pautes dels antics colons.
Burkina és un dels països mes pobres del planeta, però l’estabilitat l’ha permès esdevenir una base per la lluita contra el terrorisme al Sahel i un amable rebedor de l’ajuda internacional. Una diàspora important a França, Bèlgica o Costa d’Ivori mantenen famílies senceres amb l’enviament regulars de diners. Tot i això, els burkinabés sempre m’han sorprès per tenir una actitud lluny de l’abatiment o del victimisme.
Tot i que portava coent-se 5 anys, un nou intent de modificar la Constitució s’havia de ratificar al parlament aquesta setmana. Un canvi que permetia a Compaoré presentar-se de nou a les eleccions presidencials el 2015. “Em trobat la formula per fer revenir el dret als ciutadans.” explicava a la col·lega Lilianne durant l’entrevista. Al carrer però la gent ho vivia com un nou engany d’algú que ha controlat i gestionat el país beneficiant principalment a la seva família.
La gota que fa vessar el got
Una visita ràpida a un dels mercats de la capital per fer alguns planos i els joves m’aborden. Necessiten explicar el que passa. “Ens pots entrevistar? El referèndum es un cop d’Estat constitucional i nosaltres no ho consentirem. Desobediència civil a partir del 28!” m’explica excitat Mohamed Toure assegut sobre una moto xinesa.
Estaven decidits, però no sabia que anirien tan ràpids, sincerament… Mes de 1500 persones van trencar el cordo de seguretat del Palau i van assaltar els Ministeris. La jornada de dimecres es va saldar amb trentena de morts i mes de 100 ferits a Ouagadougou i les 2 principals ciutats del país. Compaoré a dimitit i l’exercit ha pres el control anunciant un Estat de transició.
L’incertesa instal.lada, un futur per traçar
A mi m’enganxa a contrapeu de viatge entre Ghana i Guinea. Però no als fotografs Joe Penney i Youssouf Sanogo, sempre al peu del canó. A l’avió que em porta a la primera ciutat afectada per l’Ebola, em creuo a l’etern oposant guineà que va caure a les eleccions de 2010. L’elegant Cellou Alain Dialo no s’atreveix a jutjar l’actitud de Compaoré, però m’etziba un consell: “Si l’exercit juga com àrbitre , és capaç d’obrir diàleg i organitzar eleccions el proper any, fantàstic. Però l’ús de la forca es temptadora. Haurien de ser honrats i ajudar a trobar una sortida viable en no gaire temps.”
I’m agree. Esperem doncs que el caos no s’instal·li eternament a Burkina, que l’ajuda internacional no es retiri, la comunitat internacional no bloquegi i que doni un cop de ma perquè els burkinabes trobin el camí sense ingerències. Els perills son nombrosos però energies, als de Ouagadougou, no els hi falten.
