El “lleó blanc” ha vingut a guanyar. Aquest canari de 140 quilos i 1 metre 85 d’alçada és l’únic europeu que combat a la lluita senegalesa. En el seu tercer duel, Juan Espino, acaba de tombar al seu adversari, Keur Dième en apenes 3 minuts. Va ser en un estadi al popular barri de la Medina i dos TVs retransmetien en directe l’espectacle.
“Jo el que vull és compartir la lluita.” Explica menjant un thieboudiène, el plat d’arròs amb peix i verdures típic en un discret restaurant de Dakar. El Juan és campió de lluita canària, propietari d’un gimnàs i sobretot un rodamón de la lluita. “M’he pegat en unes 20 varietats de lluita; grabbing, jiu-jitsu brasileny, judo, bahol, buren, lluita lleonesa…” Es va instal·lar a Brasil durant 6 mesos per aprendre jiu-jitsu, 3 mesos al Japó on va assistir a una escola de Sumo i acaba d’arribar de Brusel·les on s’acaba de proclamar campió europeu de grabbing. “Viatjar et fa aprendre. Et pots fer moltes preguntes a la vida… sobre tu, sobre Déu, sobre l’existència… Però sempre que estic en un lloc intento adaptar-m’hi i fer el que fan allà.”
I aquí, en Juan competeix en la lluita a cops. La lluita al Senegal és un espectacle popular barreja d’esport, de misticisme, de dansa, d’amulets, de ritmes de djembés… que també rep crítiques per la seva duresa. Abdoul Aziz Mbaye, periodista d’una de les teles privades va retransmetre el combat en directe. “Juan és una excepció. Perquè és un lluitador tècnic que no va a ferir. Pot ser un model per la resta de lluitadors, perquè no va a fer mal amb els punys. Ara, si t’agafa estas fregit!”
Alguns comensals passen i el feliciten. D’altres es fan fotos amb ell. Fa 2 dies que va tombar a un lluitador i ocupa planes als diaris. Va arribar aquí la primera vegada el 2008. Durant un any va passar 5 tardes a la setmana entrenant en un equip de lluita a una platja a la banlieue de la ciutat, com ho fan milers de joves a les platges de tot el país. Tots somien en ser un Bala Gueye, un Yekini, un Bombardier. Són els ídols, representen un territori concret i es guanyen molt bé la vida gràcies a pocs combats per temporada.
La propietària del petit restaurant, una senyora d’ètnia Diola, demana si volem un altre plat: “Voleu provar un tout-bon, l’especialitat de Casamance?” En Juan no s’ho pensa. Un gros plat de peix fregit, arròs blanc i salsa de ceba apareix ràpidament a la taula. “Saps? A Canàries tenim feina per omplir un pavelló de 500 persones i a Dakar, al meu primer combat hi havien 30.000 espectadors a l’estadi. La gent va a la lluita a vibrar, a passar-ho bé, a desfogar-se. I si és un blanc el que els fa vibrar, doncs serà que el blanc no ho fa malament!”
Una desena de lluitadors es disputen el títol de Rei de les arenes i en Juan esta convençut que mereix un lloc entre ells. La seva primera aparició va causar sorpresa i curiositat, però 2 anys després aquest canari s’ha guanyat el respecte de tothom. El seu representant ja esta negociant nous combats i ben aviat el tornarem a veure per aquí.
