“Fa 15 dies que no tenim aigua!” em criden desenes de dones del barri de Parcelles, al nord de la ciutat. Nens, nenes, dones i criades tenen posades en filera centenars de cubells, palanganes, bidons i garrafes buides esperant el seu torn per omplir-les. La capital de Senegal, ciutat habituada a talls tan d’electricitat com de subministrament d’aigua, pateix una penúria d’aigua severa. Fa dues setmanes, una pana important de l’únic aprovisonament a 200 quilòmetres de l’aglomeració urbana ha alterat el ritme a tothom. “No podem anar a treballar, no podem rentar-nos i les cases estan brutes” es queixa un veí nigerià mentres em fa pujar al seu pis per ensenyar-m’ho. A la cuina s’amunteguen piles de plats bruts i l’oloreta arriba fins al replà. Però els dakarois s’organitzen. En alguns barris i mercats ja aprovitàven l’aigua del mantell frèatic. Fora del control sanitari i pecuniari de la SDE, la companyia de l’aigua, hi ha gent que utilitzava regularment el líquid que circula al subsòl d’una manera habitual. “Gratuitament!” em repeteix Mamadou mentre organitza l’entrada al pati de casa seva. “Hem donat accès al pati des de fa una desena de dies. Ningú cotitza res, però ho hem limitat a […]
Read More
En Modou arriba tard a la cita. Guarda els patins en línia atrotinats en una motxilla abans de pujar les escales de la sala d’assajos. Em saluda a mi i al Carles, un bon amic i millor fotògraf que esta aquests dies a Dakar. L’assaig de 4 hores de l’única troupe de teatre del Senegal ha començat fa uns minuts. Una dotzena de joves fan malabars, fan rodar el monocicle i preparen les anelles en una antiga fàbrica de galetes al centre de la ciutat. En Modou va néixer a Gàmbia fa 27 anys i és el líder de “SenCirk“. “El circ és el que m’agrada al món!” m’assegura mentre comença els estiraments. La companyia és el seu projecte vital després de, com d’altres camarades, haver malviscut als carrers de la capital. Modou va escapar-se amb 13 anys d’una escola corànica a l’interior de Gàmbia perquè un company més gran el maltractava. Com milers de nens d’Àfrica occidental, es va dirigir tot sol a Dakar. “Sempre m’havien dit a casa que teníem una tieta a Dakar.” Evidentment, no la va trobar. Al Senegal hi ha, segons diferents ONGs, uns 50.000 nens “talibés” de 3 a 14 anys que viuen lluny […]
Read More
“M’ha fet molt de mal. Ha fet un treball excepcional, és un dels millors entrenadors al món. Per haver perdut els últims dos partits, no cal tirar la tovallola. No ho entenc.” Ho reconeixia afectat ahir divendres en Luciano Bernardino, un dels perruquers capverdians del carrer Gomis del barri del Plateau, després de rebre un SMS del seu fill on li anunciava que Guardiola deixava el Barça. “En tots els aspectes de la vida, cal tenir una mica de sort. I el Barça no n’ha tingut ni contra el Chelsea ni contra el Reial Madrid. Un equip que ha tingut la pilota el 90 per cent del partit i que no ha tingut la sort de marcar, no podem demanar-li més.” Dakar, explica, és com la resta d’Àfrica i del món: està dividit entre barcelonistes i merengues. I això es reprodueix en el microcosmos del carrer Gomis on una desena de perruquers de les petites illes del Cap Verd tallen cabells i afaiten barbes. Molts d’ells porten la samarreta dels seus clubs preferits i ho posen fàcil als clients, que ja saben a qui han d’escollir si no volen jugar en camp contrari. Per matar l’espera entre client i client, […]
Read More
Els últims 25 anys d’aquest home a la seixantena han estat lligats a una porteria. Coulibaly treballava com a porter d’un dels edificis més grans de Plaça de l’Independència al centre de Dakar. Feia torn de matí i dues nits al mes durant els cap de setmana. Aquest tipus cridaner, divertit, amb un xiulet a la boca i un uniforme ple de descosits, organitzava les motos i els venedors ambulants que molestàven l’entrada dels veïns. Coulibaly era un musulmà practicant, amb dues dones i vuit criatures a la banlieue de Dakar. L’he creuat quatre o cinc dies a la setmana durant els últims dos anys. Alguns cafès al carrer, algunes cigarretes mentres xerràvem de la vida i un viatge amb scooter fins a l’estació de bus Lat Dior. El passat Maig, li vaig prometre un retrat. Unes setmanes més tard, li vaig unes quantes fotos. No vaig tenir temps a donar-li les ampliacions. Va morir sobtàdament tres dies després d’immortalitzar-lo. Les fotos ampliades van acabar al menjador de la seva familia a Pikine i en aquest blog.
Read More
